Moltes mares per adopció, com a parelles d’una altra dona, o per gestació per substitució o subrogació, no són informades d’aquesta possibilitat i perden l’oportunitat de gaudir dels beneficis de la lactància materna.
L’article, publicat a la revista d’Infermeria, Pediatria, Obstetrícia i Ginecologia, Journal of Human Lactation, deixa al descobert un gran desconeixement, per part dels propis professionals assistencials, sobre el fet que les mares que no han donat a llum també tenen la possibilitat d’alletar els seus fills. Un desconeixement que porta, com a conseqüència, que moltes mares per adopció, com a parelles d’una altra dona, o per gestació per substitució o subrogació, no siguin informades d’aquesta possibilitat i perdin l’oportunitat de fer-ho.
La publicació està signada per dues llevadores del Parc Taulí, la Gemma Cazorla – primera signant – i la Noemí Obregón, en col·laboració amb Paola Galbany, investigadora a la Universitat de Vic i actual presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), i Josefina Goberna, també llevadora i professora de la Universitat de Barcelona. Aquesta publicació forma part dels resultats de la tesi doctoral sobre inducció de la lactància materna de la primera autora.
La lactància induïda i la relactació són dos processos diferents que permeten la lactància materna en mares que no gesten:
La inducció és una possibilitat a l’abast de dones que volen lactar per primera vegada, i és un procés lent que requereix d’uns mesos d’anticipació. Consisteix en una combinació de tractament hormonal – estrògens i progesterona sense interrupció – i d’estimulació mamària, acompanyada o no de fàrmacs per augmentar la producció de llet, i que es recomana iniciar cinc mesos abans del naixement de la criatura per tal que aquesta se’n pugui beneficiar des del primer dia de vida.
Gemma Cazorla assenyala que l’èxit de la inducció és molt relatiu, i cal tenir en compte que, en la majoria de casos, el que es busca no és tant fer un alletament exclusiu, sinó poder arribar a donar el pit encara que sigui combinant l’alletament matern amb llet de fórmula o, en el cas de les parelles de dues dones, compartit amb la gestant.
D’altra banda, la relactació és el procés que s’ofereix a dones que ja han alletat anteriorment un altre fill, gestat o no per ella. Podria ser el cas d’una dona que ja té algun fill al qual ha alletat i que ara és mare d’un altre fill, ara per adopció, i amb el qual vol gaudir igualment dels beneficis de la lactància materna. Aquest procés sol ser més curt que el de la inducció de la lactància materna i, generalment, és menys medicalitzat.
No hi ha cap mena de registre estatal de dones que hagin passat per un procés d’inducció a la lactància materna o relactació
La metodologia d’aquest estudi qualitatiu va consistir en una sèrie d’entrevistes en profunditat a dones de diferents punts de l’Estat espanyol – gestants per subrogació, per adopció o com a parelles de dues dones – que havien passat per un procés d’inducció de la lactància materna o relactació. La mostra la van aconseguir gràcies al contacte amb grups de lactància i assessores de lactància, ja que no hi ha cap mena de registre nacional de dones que hagin passat per aquesta experiència.
Com a conclusions, Cazorla apunta nous reptes, derivats de la manca d’informació per part dels professionals sanitaris, de la manca de suport per part de la família i amics o de la solució als problemes i dubtes que es plantegen amb els pits i amb la quantitat de llet produïda, entre d’altres. Segons les investigadores, “l’experiència de les dones que han passat per un procés d’inducció de la lactància o relactació pot ajudar-nos a fer un millor assessorament i a crear guies que ens puguin ajudar en la pràctica diària”.
En una revisió posterior, publicada a la pròpia Journal of Human Lactation, es fa una revisió dels diferents mètodes utilitzats per a induir la lactància durant els darrers 40 anys, així com els factors relacionats amb la succió eficaç del pit i la producció de llet materna.
Leave a Reply